L'Altra editorial

escriptura universal», dic. «Llegeixi’s: d’homes»,

Dels homes gairebé no me’n recordo gens. N’hi havia a tot arreu, és clar –marits, pares, germans–, però només recordo les dones.

I altre cop, silenci ressentit, sopor eròtic, la monotonia de la negació diària.

En Dante va fer rodar els ulls i es va asseure a la cadira del seu pare. Es va treure les vambes.

–No et posis gaire còmode. –Va assenyalar cap amunt.– Hi ha un merder allà dalt que porta el teu nom.

Això em va fer riure, la manera com es relacionaven, la manera fàcil i tendra que tenien de parlar-se, com si l’amor entre un pare i un fill fos una cosa simple i senzilla. El que teníem la meva mare i jo de vegades era fàcil i senzill. De vegades. Però entre el meu pare i jo no. Em pregunto com seria, entrar en una habitació i fer-li un petó al meu pare.

Vam anar a dalt i en Dante em va ensenyar la seva habitació. Era una habitació gran amb sostre alt i parquet i amb un munt de finestres antigues que deixaven passar la llum. Hi havia coses pertot arreu. Roba tirada per terra, una pila de discos vells, llibres escampats, papers amb coses escrites, fotografies Polaroid, un parell de càmeres, una guitarra sense cordes, partitures i una pissarra de suro a vessar de notes i fotografies.

Va posar música. Tenia un tocadiscos. Un tocadiscos autèntic dels anys seixanta.

–Era de la meva mare –va dir–. Volia llençar-lo. T’ho pots creure? –Va posar Abbey Road, el seu disc preferit.– Vinil –va dir–. Res d’aquesta merda de cassets.

–Què tenen de dolent, els cassets?

–No me’n refio.

Em va semblar una frase d’allò més estranya. Graciosa i estranya.

–Els discos es ratllen de seguida.

–Si els tractes bé no.

Vaig fer una ullada a la seva habitació desordenada.

–Ja veig que tu sí que saps com tractar bé les coses.

No es va enfadar. Va riure.

Em va passar un llibre.

–Té –va dir–. Llegeix mentre jo endreço l’habitació.

–Potser hauria, no ho sé, de marxar... –Em vaig aturar. Vaig escrutar l’habitació desordenada.– Fa una mica de por, ser aquí a dins.

Ell va somriure.

–No –va dir–. No te’n vagis. Odio endreçar-me l’habitació.

–Potser si no tinguessis tantes coses.

–Només són coses –va dir ell.

No vaig dir res. Jo no tenia coses.

–Si et quedes, no serà tan dur.

D’alguna manera, em sentia fora de lloc, però:

–D’acord –vaig dir–. T’ajudo?

–No. És cosa meva –va dir amb certa resignació–. Com diria ma mare, «És responsabilitat teva, Dante». Responsabilitat és la paraula preferida de ma mare. Ella pensa que el meu pare no em pressiona prou. I és clar que no. Vull dir, què espera? El pare no és cap explotador. Ella s’hi va casar. Que no sap quina mena de paio és?

–Sempre analitzes els teus pares?

lat, Dante.

–O sigui que fins aquí hem arribat amb aquest tema, oi