Bolaño no coneixia Ròkhman, però A passes cegues per la terra és sens dubte un precursor de 2666. I llegir Ròkhman canvia brutalment la idea que et fas del teu univers cultural: de què han dit els llibres des d'Occident, i de quina serralada hi formen les obres més originals, les imprescindibles. Entre Proust i Lispector apareix de sobte un cim immens. ¿Com és que ningú no l'havia vist? ¿Com pot ocultar-se una obra d'aquestes proporcions? N'hi ha prou que la llengua en què va ser escrita hagi desaparegut del continent on la parlaven milions de persones, des de Berlín fins a Vílnius i Odessa.
¿I de què es pot parlar en una llengua morta? De com cau la frontera que ens imaginem real entre els que pertanyen a l'aire i els que pertanyen a la pols. De la revolta dels morts. I dels éssers vius que divaguen per la terra perquè arreu se'ls ha fet saber que no els volien per veïns.
Aquesta novel·la és l'invent formal més lliure com a resposta a l'obligació més feixuga: dir com es veu el món amb els ulls d'un a qui es nega el valor sagrat de la vida, condemnat pels altres a ser el receptacle de la llavor de l'odi. Cap barrera, cap tabú no pot contenir aquesta expressió. Per a nosaltres, que no parlem l'ídix dels jueus assassinats per la nostra tenaç voluntat d'erradicar-los, és un viatge que no s'assembla a cap altre. Resseguint el fil de sang que travessa el nostre món fins avui.
Aquesta és la primera obra que es tradueix directament de l'ídix al català, gràcies a Joan Ferrarons, traductor de Kafka.
